La revolució no serà tuitejada

El dissabte a les 17:30 de la tarda, hora poc habitual, vaig assistir al lliure de gràcia per veure els joves actors que formen la recent creada Kompanyia. L'obra es diu "la revolució no serà tuitejada" i està escrita a sis mans que corresponen a tres grans directors. Guillem Clua, director d'Smiley, va enamorar a moltíssima gent i ho segueix fent. Jordi Casanovas, director de la Sala Flyhard, sala que estimo i que m'ha fet viure grans nits de teatre. I Pau Miró, un gran actor, que molts el coneixereu pel seu paper d'Eugeni a la Riera.

L'escenografia. 

Escoltes aquests tres noms i el primer que penses és que serà un trio de pòquer boníssim i que l'obra promet molt, però tot canvia quan l'obra avança i veus que hi ha moments que són fluixets i que no tenen gaire relació, crec recordar que el públic només va riure quan va sortir el cambrer japònes. Evidentment per separat segueixen sent grans directors i segur que ens faran viure grans nits, però aquesta vegada alguna cosa no ha acabat de funcionar.

El cartell de l'obra.

S'ha de reconèixer que una cosa si que l'han feta bé, escollir els sis actors que formen la Kompanyia, tres nois i tres noies que ho van donar tot a dalt de l'escenari i que ens van regalar grans interpretacions.

La Kompanyia la formen:

Laura Aubert
Javier Beltrán
Paula Blanco
Pol López
Mima Riera
David Verdaguer

A molts d'ells ja els havia vist a la tele i al teatre, però n'hi ha dues que per mi van ser un gran descobriment, parlo de la Laura Aubert i de la Mima Riera que sincerament, em van enamorar. La Laura em va captivar amb la seva manera d'explicar la història del Carles i la Marta. I la Mima va començar entrant tímidament a l'obra per acabar de manera explosiva ballant a la discoteca. Dono gràcies per haver-les descobert, són una joia d'actrius. Recordeu els seus noms que en sentireu a parlar.

Felicito a tots els actors de la Kompanyia i els hi desitjo molta merda amb tot el que els vingui.

Pocs, però ben avinguts

És veritat, el divendres a l'Auditori Municipal de Terrassa, varem ser pocs, els afortunats que vam gaudir del concert del grup Nyandú. A vegades aquesta és la màgia perquè tot flueixi i el grup i el públic connectin des del primer minut. Només els havia vist una vegada a l'Antiga Fàbrica Damm i van fer un directe més "canyero", però he de reconèixer que amb la incorporació de l'Alfred als teclats i als instruments estranys, les cançons han guanyat molt i tenen una sonoritat diferent, m'agrada com les han vestit per aquest final de gira.

Sempre em quedo amb dos moments del concert i són aquests:

Ara vaig caminant sol on solíem caminar junts, va sonar més íntima que mai. El grup va abandonar l'escenari per una estona i com si de una nit de colònies es tractés, es van acostar al públic que havia deixat les cadires enrere i es van asseure en forma de rotllana. Amb l'acompanyament de la guitarra i les veus, vam cantar aquesta preciosa cançó. Per mi va ser un dels moments que no volia que acabés mai.

També van ser molt atrevits, quan es van tirar a la piscina i van animar a qui volgués que puges a dalt de l'escenari amb ells. Vam ser uns quants els valents que ens vam atrevir, vam saltar i cantar amb ells, però sobretot vam immortalitzar aquell moment únic amb els nostres mòbils. Perquè moments així no és viuen cada dia.

 Si ja els coneixeu o per altra banda els voleu conèixer, afanyeu-vos perquè només teniu tres oportunitats més per veure el seu directe, que una vegada l'has viscut, voldràs repetir.

Per acabar, només em queda agrair al Nandu, al Roger, al Rubén i a l'Alfred la gran nit que ens van fer viure. Molta merda amb el final de gira i us esperem amb moltes ganes per tornar a cantar les cançons del nou disc.