Animals de companyia

No passa cada dia que vas a casa de la dissenyadora Bàrbara Aurell a veure una obra de teatre, doncs així és, ella ha cedit el seu espai perquè s'hi representi "Animals de companyia" escrita per Estel Solé i dirigida per Marilia Samper. Dijous passat vam ser 25 els afortunats que vam poder gaudir de les grans interpretacions de l'Estel Solé, la Miriam Tortosa, l'Edu Buch, la Martina Tresserra i el Jordi Vaqué a tocar de nosaltres. 

Tot comença quan la Bet surt del centre on ha estat internada dos mesos, després que s'intentés suicidar, i els seus amics li preparen un sopar sorpresa a casa seva per donar-li la benvinguda. A partir d'aquí el que havia de ser una vetllada tranquil·la agafa un ritme del·lirant on tots tenen moltes coses a dir-se. 

Qui més qui menys s'ha sentit sol alguna vegada, tot i estar envoltat d'amics. Aquesta obra el que vol demostrar és si de veritat aquells que es fan dir amics ho són i els tindràs en moments difícils o si només els tens d'animals de companyia. 

És molt fàcil sentir-te identificat amb la història o amb algun dels personatges, jo personalment em vaig sentir identificada amb la Clara. 

Aquesta expèriencia em va servir per descobrir a dos actors que fins ara eren desconeguts per mi com són la Martina i el Jordi. Felicitats als cinc actors per fer-me sentir com si estigués al menjador de casa seva, i mai millor dit. 

El 29 i 30 de novembre seran a casa de la directora teatral Elisenda Roca i del 12 al 15 de desembre a la Nau Ivanow. Podeu comprar les entrades per les funcions del desembre, aquí. 

Si voleu passar una bona estona i sortir amb un somriure, no us ho penseu més i aneu-hi. És d'aquelles obres que passen de ser recomanades a ser imperdible. 

Molta merda i espero que arribeu lluny. 

La Martina Tresserra és la Clara.

L'Edu Buch i l'Estel Solé són el Marc i la Bet.

La Miriam Tortosa és la Laura.

La revolució no serà tuitejada

El dissabte a les 17:30 de la tarda, hora poc habitual, vaig assistir al lliure de gràcia per veure els joves actors que formen la recent creada Kompanyia. L'obra es diu "la revolució no serà tuitejada" i està escrita a sis mans que corresponen a tres grans directors. Guillem Clua, director d'Smiley, va enamorar a moltíssima gent i ho segueix fent. Jordi Casanovas, director de la Sala Flyhard, sala que estimo i que m'ha fet viure grans nits de teatre. I Pau Miró, un gran actor, que molts el coneixereu pel seu paper d'Eugeni a la Riera.

L'escenografia. 

Escoltes aquests tres noms i el primer que penses és que serà un trio de pòquer boníssim i que l'obra promet molt, però tot canvia quan l'obra avança i veus que hi ha moments que són fluixets i que no tenen gaire relació, crec recordar que el públic només va riure quan va sortir el cambrer japònes. Evidentment per separat segueixen sent grans directors i segur que ens faran viure grans nits, però aquesta vegada alguna cosa no ha acabat de funcionar.

El cartell de l'obra.

S'ha de reconèixer que una cosa si que l'han feta bé, escollir els sis actors que formen la Kompanyia, tres nois i tres noies que ho van donar tot a dalt de l'escenari i que ens van regalar grans interpretacions.

La Kompanyia la formen:

Laura Aubert
Javier Beltrán
Paula Blanco
Pol López
Mima Riera
David Verdaguer

A molts d'ells ja els havia vist a la tele i al teatre, però n'hi ha dues que per mi van ser un gran descobriment, parlo de la Laura Aubert i de la Mima Riera que sincerament, em van enamorar. La Laura em va captivar amb la seva manera d'explicar la història del Carles i la Marta. I la Mima va començar entrant tímidament a l'obra per acabar de manera explosiva ballant a la discoteca. Dono gràcies per haver-les descobert, són una joia d'actrius. Recordeu els seus noms que en sentireu a parlar.

Felicito a tots els actors de la Kompanyia i els hi desitjo molta merda amb tot el que els vingui.

Pocs, però ben avinguts

És veritat, el divendres a l'Auditori Municipal de Terrassa, varem ser pocs, els afortunats que vam gaudir del concert del grup Nyandú. A vegades aquesta és la màgia perquè tot flueixi i el grup i el públic connectin des del primer minut. Només els havia vist una vegada a l'Antiga Fàbrica Damm i van fer un directe més "canyero", però he de reconèixer que amb la incorporació de l'Alfred als teclats i als instruments estranys, les cançons han guanyat molt i tenen una sonoritat diferent, m'agrada com les han vestit per aquest final de gira.

Sempre em quedo amb dos moments del concert i són aquests:

Ara vaig caminant sol on solíem caminar junts, va sonar més íntima que mai. El grup va abandonar l'escenari per una estona i com si de una nit de colònies es tractés, es van acostar al públic que havia deixat les cadires enrere i es van asseure en forma de rotllana. Amb l'acompanyament de la guitarra i les veus, vam cantar aquesta preciosa cançó. Per mi va ser un dels moments que no volia que acabés mai.

També van ser molt atrevits, quan es van tirar a la piscina i van animar a qui volgués que puges a dalt de l'escenari amb ells. Vam ser uns quants els valents que ens vam atrevir, vam saltar i cantar amb ells, però sobretot vam immortalitzar aquell moment únic amb els nostres mòbils. Perquè moments així no és viuen cada dia.

 Si ja els coneixeu o per altra banda els voleu conèixer, afanyeu-vos perquè només teniu tres oportunitats més per veure el seu directe, que una vegada l'has viscut, voldràs repetir.

Per acabar, només em queda agrair al Nandu, al Roger, al Rubén i a l'Alfred la gran nit que ens van fer viure. Molta merda amb el final de gira i us esperem amb moltes ganes per tornar a cantar les cançons del nou disc.

Orgia teatral

Les tres noies vingudes de Nebraska que es fan dir The Mamzelles, s'han despullat teatralment i literalment per convidar-nos a la seva orgia particular. Ahir a la nit vaig anar al teatre lliure per veure Orgia, protagonitzada per Bàrbara Mestanza, Paula Malia i Paula Ribó i dirigida per Alex Mañas.

Foto amb les The Mamzelles.

Tot comença quan les tres es posen d'acord per anar a una orgia, perquè una d'elles, l'Eva, superi la ruptura amb la seva parella, el Pau. La Sònia i la Magda són les millors amigues de l'Eva i les que l'acompanyen a passar una nit subrealista.

Un lavabo és l'espai escènic on es desenvolupa la trama de l'obra, un dels espais més íntims on et pots explicar confessions. El fet que durant una part de l'obra vagin nues, acaba per esdevenir en una simple anècdota a mida que va avançant l'obra. Les paraules, cançons i els balls estrambòtics agafen força fins a tal punt que posen en dubte la seva amistat per amor.

El cartell de l'obra. 

Si mai heu anat a cap orgia i voleu saber que hi passa, teniu temps fins demà. Les entrades valen 10 euros i val molt la pena gaudir d'aquestes tres actrius que han apostat per la seva forma de fer teatre.

Jo hi vaig ser

Ja han passat dos dies de la diada, fa dos dies que ens vam agafar de les mans per formar la Via Catalana o croquetes a twitter. No us parlaré ni de números, ni dades o que passarà a partir d'ara, us parlaré de les emocions i tot el que vaig sentir.


Durant tot la setmana notava que s'acostava un fet que ens canviaria a molts catalans, tenia nervis i a mida que el dia clau era més a prop els nervis agafaven força. La nit abans me'n vaig anar a dormir amb la sensació que havien de venir els reis a casa meva, em va costar agafar el son, estava emocionada i tenia ganes de viure-ho.


Mentre mirava per tv3 l'acte que donava el tret de sortida a la diada, anava pensant "ho farem bé oi?, ho aconseguirem?, espero que d'aquí unes hores fem història." Preguntes i dubtes que rondaven pel meu cap.

A les 13:30 hores juntament amb el meu germà agafàvem el bus que ens portaria de Caldes de Montbui a Santa Susanna, els crits d'independència eren el fil musical i sonaven amb alegria. Quan vam arribar va ser l'hora de dinar, fer petar la xerrada, fer cua al lavabo i veure com em pintaven l'estelada a la galta. Vam anar a agafar posició al tram 515. Entre castells i balls dels "escaldats", els castellers de Caldes, l'estona va passar molt ràpid.

Tossudament alçats. 

Des de la ràdio escoltàvem com repicaven les campanes, sí, eren les 17:14 i era el moment d'agafar-se de les mans i fer història. Vam amenitzar l'espera de la "gigafoto" amb la famosa "ola" i amb crits d'independència que ressonaven amb molt de sentiment. Feia molt de goig veure tantíssima gent unida per aconseguir el que tots els catalans anhelem des de fa molts anys. Quan vam pujar al bus de tornada a casa, estàvem contents, eufòrics. Ho havíem aconseguit, la Via Catalana havia estat un èxit rotund. Aquesta vegada els crits d'independència eren de victòria i ressonaven amb molta força i sense cap por. Només quedava arribar a casa i emocionar-se veient les imatges dels trams que ensenyaven per la tele.

La diada de l'any passat vam sortir al carrer a manifestar-nos pacíficament i va ser una gran festa, però aquest any hi hem sortit per fer història. Ara només falta que ens facin cas.


VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Les Coses Grans

Gràcies a un concurs que van organitzar des del twitter de les coses grans, vaig guanyar dues invitacions i vaig poder assistir ahir a la festa de la preestrena del primer capítol a l'Antiga fàbrica Damm.

Amb el director, guionista, productor i actor de la sèrie online , Roger Coma. 

Les Coses Grans és una websèrie dirigida pel Roger Coma, que parla de les coses petites i quotidianes de la vida. Ha estat finançada per micromecenatge a través de Verkami. Consta de 8 capítols de 10 minuts cada un i els podreu veure cada dimarts i dijous a partir de les 12 del migdia al seu web. 

Amb el David Verdaguer, un dels actors. 

Personatges: 

Canudas: Roger Coma 

Ferrer: David Verdaguer 

Pep: Pep Ambròs Munné 

Martínez: Mar Ulldemolins 

Reynés: Margalida Grimalt 

Director: Roger Coma

Productor: Lluc Coma 

Aquest migdia s'ha estrenat el primer capítol i tothom l'ha pogut veure i gaudir. A mi em va agradar moltíssim el capítol i estic segura que els set restants encara seran millors i ens regalaran grans moments. 

Primer capítol: Entreu i gaudiu de "La palla".  

Al photocall de Les Coses Grans. 

Gràcies una vegada més per les invitacions. 

Llarga vida a les Coses Grans. 

Ahir va ser una festa

Ahir al vespre vaig anar a veure un bons amics que presentaven el seu segon disc "És el moment" a la Sala Bikini de Barcelona. Estava a petar de fans, pares i amics que esperaven amb ganes que fessin acte de presencia a l'escenari. Feia temps que no els veia en directe i ahir ho van donar tot i més, va ser un concert molt explosiu, van donar-li molta canya. Van combinar cançons del nou disc, amb cançons de l'anterior que van ser molt celebrades i anaven acompanyades per les potents veus del públic assistent que les van cantar de la primera a l'última.

Els dos millors moments del concert van ser:

Primer la intro que van fer de la cançó "L'estiu": van deixar les seves millors mudes al camerino i van sortir amb banyadors, ulleres de sol, samarretes sense mànigues, pilotes inflables grans i de colors i maneguets. Però el plat fort va ser l'aparició del Carles, que després de la proposta dies abans del Marcel via twitter mitjançant retuit podies votar perquè el Carles surtis amb biquini. Superats els 50 retuits amb escreix no li va quedar més remei que acceptar-ho, però s'ho va prendre tan a pit que es va posar fort al gimnàs i el biquini no li cabia. Definitivament l'estiu havia arribat a Can Amelie.

El segon, quan el Carles va cantar "Mai t'oblidaré": un dels moments més tendres de la nit. El que em va agradar més va ser que les veus cantaven fluix i podies escoltar-lo perfectament cantar una de les cançons més precioses que s'han escrit mai.

La cançó "Per tu" acompanyada per les llums dels mòbils del públic va donar el punt i final a la gran nit que es va viure ahir a Barcelona.

Per acabar només dir-vos que m'hagués agradat molt veure-us als cinc després del concert, però al final vaig haver de marxar. Moltíssimes felicitats una vegada més pel concertàs que veu fer ahir, us vaig veure feliços i gaudint de cada minut, em quedo amb això.

Moltíssima sort amb la gira, espero que viviu moments màgics.

GRÀCIES PER TOT.

Litoral

El diumenge a la tarda vaig anar al Teatre Romea a veure Litoral. Tot comença quan el protagonista, el Wilfrid està fornicant i rep una trucada. Ring! -Digui'm? -Vingui, el seu pare ha mort. Aquestes paraules quedaran marcades a la seva ment durant tota l'obra. A partir d'aquest fet, el personatge comença el seu particular viatge per descobrir qui és i pel camí es va trobant amb altres personatges que el guien i l'ajuden a aconseguir-ho.

L'obra dura tres hores quart i la veritat es que cada minut val la pena, va ser una tarda de bon teatre i no se'm va fer gens pesada l'obra, al contrari vaig gaudir-la molt, tant que vaig acabar emocionant-me i alguna llàgrima va caure. Recomano moltíssim l'obra i tots els actors estan de 10, però he de destacar el Marc Rodríguez que fins ara només l'havia vist al Crackòvia i el canvi de registre que fa a l'obra és brillant. El Lluís Marco va ser el culpable que m'acabés emocionant amb la seva gran interpretació. I per últim el David Verdaguer que cada vegada em sorprèn més com actua, tan si els seus personatges són bons com dolents,  fan riure o plorar sempre m'acabo enamorant d'ells i que les ganes de veure'l actuar de nou augmentin. Va ser un plaer veure'ls actuar juntament amb la resta a dalt de l'escenari. Per acabar m'agradaria dir que em va fascinar l'escenografia.

El programa de mà de l'obra. 

Repartiment: 

Marc Rodríguez 

Lluís Marco 

David Verdaguer

Mireia Trias 

Patrícia Mendoza 

Pepo Blasco 

Xavier Ruano 

Direcció: Raimon Molins 

Autor: Wajdi Mouawad 

El que em va saber greu va ser no haver vist Incendis en el seu moment perquè segurament hauria entès millor Litoral. 

Post funció: 

Amb el David Verdaguer, un gran amic. 

Crucidramas

Després d'uns mesos sense actualitzar el bloc, ja torno a ser aquí per fer la crònica d'una nova obra que vaig veure ahir a la nit. Com ja he dit, ahir a la nit vaig fer una visita al barri de Gràcia, més concretament al Teatreneu per veure "Crucidramas", una obra molt divertida on el fil conductor d'aquesta és el típic concurs on la gent truca per encertar i guanyar premis, però que mai arriben a guanyar res. Gent avorrida que truca a concursos enganyosos de matinada. Aquestes trucades són molt ben enllaçades per diferents "sketchs" on les dues actrius Besty Túrnez i Paloma Jimenez encarnen diferents personatges. Passant per els problemes que et donen quan et vols donar de baixa d'alguna cosa o quan dues "amigues" que no es cauen gens bé es troben. Sens dubte els meus preferits van ser, la versió que van fer i que van anomenar "Gran marrano" i la noia de Huelva que de tan treballar amb les plantes, parlava un català pagès i de poble.

El cartell de l'obra. 

Aquesta nit és la última funció que fan en aquest teatre, però segur que l'obra no s'atura aquí. És mereixen seguir fent riure a la gent com van fer ahir amb tots els assistents inclosa jo que vam omplir la sala petita i el vam convertir en un espai amb un ambient molt íntim.


Per acabar us vull deixar un article que va passar fa uns dies a un teatre de Valladolid, perquè reflexioneu de si veritablement sabem o no anar al teatre i tenir respecte en vers la feina dels actors i actrius que tantes nits de bon teatre ens han regalat. Aquí el teniu. Aquest article va ser mencionat a la post funció per un fet que va passar durant l'obra.


Recomano moltíssim l'obra pel text, però sobretot per les actrius i molt especialment no perdeu de vista a la Betsy Túrnez que brilla per llum pròpia.


Post funció:

Amb la bonica Betsy Túrnez. 

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

El divendres, fa dos dies vaig baixar rambla avall per fer parada al Teatre Poliorama, per fascinar-me amb les quatre grans veus que fan gran l'escenari del teatre. La Mercè Martinez, el Frank Capdet, la Muntsa Rius i el Jordi Vidal, sota la direcció de l'Elisenda Roca ens presenten diferents situacions que més qui menys ens podem sentir identificats. Començant per la primera cita, passant per quan ets pare i acabant per quan ets gran. 

Il·lustrat per la dissenyadora Paula Bonet. 

Sóc molt fan dels musicals i aquest també em va eclipsar des de el primer minut, em va agradar molt que les veus anessin acompanyades del piano (Andreu Gallén) i el violí (Víctor Pérez), encara feia més màgiques les cançons. 

Una de les escenes que em vaig sentir més identificada va ser la que el personatge de la Mercè espera la trucada del noi que li va dir que trucaria avui. No tan per l'esperada trucada, sinó per la conversa inicial amb la mare, perquè va calcar com són les converses amb me mare moltes vegades. Va ser molt bo com me mare i jo ens vam mirar i vam riure, ens veiem a nosaltres. 

Vaig entrar al teatre amb nervis i ganes, vaig sortir feliç i amb un somriure molt gran després d'haver gaudit una nit més de bon teatre. 

Amb la gran actriu Mercè Martinez. 

Amb l'actor Miquel Garcia Borda i amb l'Elisenda Roca. 

Cyrano de Bergerac

Després d'intentar-ho unes quantes vegades i no tenir sort perquè les entrades estaven esgotades, quan vaig veure que tornaven a la Biblioteca de Catalunya vaig pensar ara o mai i aquesta vegada si, les vaig comprar. El dia va ser dissabte passat, va costar una mica de trobar el carrer, però quan vaig entrar al jardí em va semblar un lloc preciós. 

Va arribar el moment d'entrar a dintre de la Biblioteca i em vaig enamorar de seguida, quan ja estava asseguda a la meva cadira, li vaig preguntar al meu germà que també és actor: T'agradaria actuar aquí alguna vegada? I ell em va contestar que si, que seria un plaer fer-ho. Hi ha escenaris i llocs que enamoren per la màgia que s'hi respira i aquest és un d'ells. 

Una part de l'escenari. 

No explicaré gaire de l'obra perquè penso que s'ha de veure i tampoc vull desvetllar cap moment, només diré que em va agradar moltíssim, que vaig gaudir del primer minut a l'últim. Quan vaig sortir vaig entendre perquè les entrades s'esgotaven tan i tan ràpid. Els actors van estar de 10. Tots. Hi ha obres que si ets amant del teatre no ets pots perdre i Cyrano n'és una d'elles. 

Els actors i el director. 

Em sembla que mai havia aplaudit tant fort mentre els actors saluden, em vaig emocionar quan tot el públic s'aixecava i em vaig deixar les mans per aplaudir ben fort quan va sortir a saludar el gran i immens Pere Arquillué, el meu actor preferit. 

Recomano moltíssim que tothom vagi a veure aquesta obra, perquè sortireu molt contents després d'haver gaudit de una bona estona de bon teatre. 

Post funció:

El dissabte vaig complir un somni, conèixer el meu actor preferit, el Pere Arquillúe. 

Amb el Bernat Quintana, un grandíssim actor. Gràcies per la foto. 

El Rei Borni!

Ahir a la nit vaig assistir a la segona funció del rei borni, l'obra que des de dijous i fins l' 11 de març està a la Sala FlyHard (de la qual en sóc una gran fan). Dirigida per en Marc Crehuet (conegut per ser el director de la sèrie del 33 Pop Ràpid). T'admiro molt Marc, ja ho saps. Interpretada per Alain Hernández (David), Betsy Túrnez (Lidia), Miki Esparbé (Ignasi), Ruth Llopis (Sandra) i Xesc Cabot (Polític).

Un dels cartells de l'obra. 

Hi havia nervis i ganes per veure l'obra, perquè la majoria dels actors són grans amics meus. Abans de començar va ser el torn dels retrobaments, les abraçades i desitjar molta merda. Tanquen la porta i comença l'obra.

Foto feta abans d'entrar a la sala. 

L'obra ens presenta dues parelles, el David i la Lidia, ell és un antiavalots que ha buidat l'ull a un manifestant i ella està a l'atur i fa cursets. Serien com el sector "garrulo" de la societat que mai s'han mogut del barri. I l'Ignasi (un manifestant que acaba de perdre un ull per culpa d'una pilota de goma) i la Sandra, uns "modernets" que van d'intel·lectuals. La Lidia convida a sopar a casa seva a la Sandra (una vella amiga de fa anys) i la seva parella. El problema comença quan el David revela la seva professió enmig d'una conversa sobre la manifestació en que l'Ignasi va ser agredit.

En la incertesa de la vida intentem trobar respostes i donar sentit a les coses, donants pals de cec en un món caòtic, l'ordre profund del qual se'ns escapa... I només el borni, en aquest terra de cecs, pot veure-hi una mica més clar i convertir-se en el rei. 

El Marc va escriure el text abans que passes el cas de l'Esther Quintana i es convertís en mediàtic i ara l'obra ha esdevingut un tema de rabiosa actualitat.

Recomano moltíssim el rei borni i espero que tinguin molt d'èxit que s'ho mereixen. Molta merda i per moltes nits més.

Post-funció: 

Foto amb quatre dels actors i amb el director. Sou molt grans.

GRÀCIES! :)

PARARAPAPA al Club Capitol!

Imperdible. 

El diumenge a les 19:30 de la tarda vaig anar a veure PARARAPAPA a la Sala 2 del Club Capitol. Dirigida per la Mònica Perez i el Jordi Rios. I interpretada per els actors Miki Esparbé, Miquel Sitjar i el Juli Fàbregas. Hi vaig anar amb una amiga que necessitava riure. Quan vem entrar a la sala vem veure que l'escenari estava decorat amb globus de colors blanc i vermell i que al centre hi havia una pancarta que posava: "Benvinguts a la festa del comiat del xumet". Els actors donaven la benvinguda i saludaven al públic mentre no començava la funció. Estaven apunt de començar i algunes persones van arribar tard, cada cop que pasava els aplaudiem i els actors els feien pujar a l'escenari a saludar.

El Juli Fàbregas i el Miquel Sitjar ja són pares i decideixen montar una festa al Club Capitol per fer el comiat del xumet. Els acompanyen els pares i mares dels nens i nenes de la classe dels dofinets. Aquests pares i mares som el públic. Mentre expliquen com celebrarem la festa, inflen globus i decoren l'escenari el Miki Esparbé es preprara per ser pare. A partir d'aquest moment començen a explicar com ho viuen ells això de ser pares. Un dels grans moments de l'obra i que va fer riure a tot el públic va ser la classe practica que ens va fer el Miki de com muntar el cotxet, la trona i el maxicosi.

Sinopsi:

Per un nen, acomiadar el xumet és un moment molt delicat, és per això que aquests papes, s'han inventat una fàntastica festa on el superheroi "xumet man" s'endurà els xumets que ja no es necessiten i els convertirà en desitjos...

Amb el Juli Fàbregas.

Amb el Miki Esparbé. 

Vaig gaudir i riure moltíssim amb l'obra. La recomano tan si sou pares o mares o com si no ho sou. Agrada a tothom perque el Miki, el Juli i el Miquel et fan passar una molt bona estona. Aneu al Club Capitol a la festa del comiat del xumet. Només em falta desitjar-vos MOLTA MERDA i molts èxits amb PARARAPAPA!