Amnesia

Aprofito que tinc aquest blog per fer arribar a més gent el somni de la Laura i l'Albert, dos nois que s'han presentat a una concurs de nous talents musicals que es diu TeenStar i uqe ja es la tercera edició. Està organitzat per Adolescents.cat i Música Global.

La Laura i l'Albert han sigut seleccionats entre 92 finalistes més per aspirar a arribar a la final del 14 de desembre a la Sala Bikini de Barcelona. I per aconseguir-ho necessitem que els voteu molt fort i que ho compartiu amb els vostres amics i familiars.


Aquí us deixo l'enllaç per votar. Quan entreu a l'enllaç haureu de votar on posa m'agrada. Molt fàcil. I de pas escolteu-los cantar que són molt bons!

Magical History Club

El divendres a les 21:00 de la nit vaig tenir el gran privilegi d'assistir a una de les previes abans de l'estrena. M'estrenava al Coliseum de Barcelona, no hi havia entrat mai i em va fascinar. No vam seure a les típiques butaques de teatre, si no que estava ambientat com si fos un cabaret, taules petites i rodones, amb una làmpada vermella. La meva amiga i jo vam seure a davant de tot i l'escenari es veia perfecte.

El cartell de l'obra. 

Queco Novell és Sigmund Freud 

El físic Stephen Hawking ha aconseguit obrir un forat a la quarta dimensió i ha viatjat al passat per endur-se a cinc personatges històrics de la talla de Maria Magdalena, Adolf Hitler, Mahatma Gandhi, Sigmund Freud i Cleòpatra per portar-los a l'actualitat. Després d'un any vivint a un temps que no els hi correpon, han decidit explicar amb tot el que s'han trobat, en forma de monòlegs i sense perdre l'humor.

Alain Hernandez és Adolf Hitler 

Betsy Túrnez és Maria Magdalena 

Lluís Villanueva és Mahatma Gandhi 

Mireia Portas és Cleoòpatra

Quan veus que Minoria Absoluta ha produït l'espectacle i que el Marc Crehuet l'ha dirigit, les ganes de veure el que han parit són immenses i un cop vist el resultat, puc dir que estic segura que aquests cinc es quedaràn molt de temps entre nosaltres. Però quan hi aneu no penseu que s'assemblarà a "La Família Irreal" perquè no té res a veure, però val molt la pena.

És un tipus d'espectacle que hi has d'entrar des del principi, però un cop hi entres, gaudeixes moltíssim. Em va agradar molt la interacció amb el públic i que els fessin participar. A part dels monòlegs, també hi ha diferents situacions en que es troben els personatges quan estan descansant i es reuneixen al camerino.

Jo tinc molt clar que hi tornaré i vosaltres feu-me cas i aneu-hi, si no voleu fer enfadar a Hitler.

Animals de companyia

No passa cada dia que vas a casa de la dissenyadora Bàrbara Aurell a veure una obra de teatre, doncs així és, ella ha cedit el seu espai perquè s'hi representi "Animals de companyia" escrita per Estel Solé i dirigida per Marilia Samper. Dijous passat vam ser 25 els afortunats que vam poder gaudir de les grans interpretacions de l'Estel Solé, la Miriam Tortosa, l'Edu Buch, la Martina Tresserra i el Jordi Vaqué a tocar de nosaltres. 

Tot comença quan la Bet surt del centre on ha estat internada dos mesos, després que s'intentés suicidar, i els seus amics li preparen un sopar sorpresa a casa seva per donar-li la benvinguda. A partir d'aquí el que havia de ser una vetllada tranquil·la agafa un ritme del·lirant on tots tenen moltes coses a dir-se. 

Qui més qui menys s'ha sentit sol alguna vegada, tot i estar envoltat d'amics. Aquesta obra el que vol demostrar és si de veritat aquells que es fan dir amics ho són i els tindràs en moments difícils o si només els tens d'animals de companyia. 

És molt fàcil sentir-te identificat amb la història o amb algun dels personatges, jo personalment em vaig sentir identificada amb la Clara. 

Aquesta expèriencia em va servir per descobrir a dos actors que fins ara eren desconeguts per mi com són la Martina i el Jordi. Felicitats als cinc actors per fer-me sentir com si estigués al menjador de casa seva, i mai millor dit. 

El 29 i 30 de novembre seran a casa de la directora teatral Elisenda Roca i del 12 al 15 de desembre a la Nau Ivanow. Podeu comprar les entrades per les funcions del desembre, aquí. 

Si voleu passar una bona estona i sortir amb un somriure, no us ho penseu més i aneu-hi. És d'aquelles obres que passen de ser recomanades a ser imperdible. 

Molta merda i espero que arribeu lluny. 

La Martina Tresserra és la Clara.

L'Edu Buch i l'Estel Solé són el Marc i la Bet.

La Miriam Tortosa és la Laura.

La revolució no serà tuitejada

El dissabte a les 17:30 de la tarda, hora poc habitual, vaig assistir al lliure de gràcia per veure els joves actors que formen la recent creada Kompanyia. L'obra es diu "la revolució no serà tuitejada" i està escrita a sis mans que corresponen a tres grans directors. Guillem Clua, director d'Smiley, va enamorar a moltíssima gent i ho segueix fent. Jordi Casanovas, director de la Sala Flyhard, sala que estimo i que m'ha fet viure grans nits de teatre. I Pau Miró, un gran actor, que molts el coneixereu pel seu paper d'Eugeni a la Riera.

L'escenografia. 

Escoltes aquests tres noms i el primer que penses és que serà un trio de pòquer boníssim i que l'obra promet molt, però tot canvia quan l'obra avança i veus que hi ha moments que són fluixets i que no tenen gaire relació, crec recordar que el públic només va riure quan va sortir el cambrer japònes. Evidentment per separat segueixen sent grans directors i segur que ens faran viure grans nits, però aquesta vegada alguna cosa no ha acabat de funcionar.

El cartell de l'obra.

S'ha de reconèixer que una cosa si que l'han feta bé, escollir els sis actors que formen la Kompanyia, tres nois i tres noies que ho van donar tot a dalt de l'escenari i que ens van regalar grans interpretacions.

La Kompanyia la formen:

Laura Aubert
Javier Beltrán
Paula Blanco
Pol López
Mima Riera
David Verdaguer

A molts d'ells ja els havia vist a la tele i al teatre, però n'hi ha dues que per mi van ser un gran descobriment, parlo de la Laura Aubert i de la Mima Riera que sincerament, em van enamorar. La Laura em va captivar amb la seva manera d'explicar la història del Carles i la Marta. I la Mima va començar entrant tímidament a l'obra per acabar de manera explosiva ballant a la discoteca. Dono gràcies per haver-les descobert, són una joia d'actrius. Recordeu els seus noms que en sentireu a parlar.

Felicito a tots els actors de la Kompanyia i els hi desitjo molta merda amb tot el que els vingui.

Pocs, però ben avinguts

És veritat, el divendres a l'Auditori Municipal de Terrassa, varem ser pocs, els afortunats que vam gaudir del concert del grup Nyandú. A vegades aquesta és la màgia perquè tot flueixi i el grup i el públic connectin des del primer minut. Només els havia vist una vegada a l'Antiga Fàbrica Damm i van fer un directe més "canyero", però he de reconèixer que amb la incorporació de l'Alfred als teclats i als instruments estranys, les cançons han guanyat molt i tenen una sonoritat diferent, m'agrada com les han vestit per aquest final de gira.

Sempre em quedo amb dos moments del concert i són aquests:

Ara vaig caminant sol on solíem caminar junts, va sonar més íntima que mai. El grup va abandonar l'escenari per una estona i com si de una nit de colònies es tractés, es van acostar al públic que havia deixat les cadires enrere i es van asseure en forma de rotllana. Amb l'acompanyament de la guitarra i les veus, vam cantar aquesta preciosa cançó. Per mi va ser un dels moments que no volia que acabés mai.

També van ser molt atrevits, quan es van tirar a la piscina i van animar a qui volgués que puges a dalt de l'escenari amb ells. Vam ser uns quants els valents que ens vam atrevir, vam saltar i cantar amb ells, però sobretot vam immortalitzar aquell moment únic amb els nostres mòbils. Perquè moments així no és viuen cada dia.

 Si ja els coneixeu o per altra banda els voleu conèixer, afanyeu-vos perquè només teniu tres oportunitats més per veure el seu directe, que una vegada l'has viscut, voldràs repetir.

Per acabar, només em queda agrair al Nandu, al Roger, al Rubén i a l'Alfred la gran nit que ens van fer viure. Molta merda amb el final de gira i us esperem amb moltes ganes per tornar a cantar les cançons del nou disc.

Orgia teatral

Les tres noies vingudes de Nebraska que es fan dir The Mamzelles, s'han despullat teatralment i literalment per convidar-nos a la seva orgia particular. Ahir a la nit vaig anar al teatre lliure per veure Orgia, protagonitzada per Bàrbara Mestanza, Paula Malia i Paula Ribó i dirigida per Alex Mañas.

Foto amb les The Mamzelles.

Tot comença quan les tres es posen d'acord per anar a una orgia, perquè una d'elles, l'Eva, superi la ruptura amb la seva parella, el Pau. La Sònia i la Magda són les millors amigues de l'Eva i les que l'acompanyen a passar una nit subrealista.

Un lavabo és l'espai escènic on es desenvolupa la trama de l'obra, un dels espais més íntims on et pots explicar confessions. El fet que durant una part de l'obra vagin nues, acaba per esdevenir en una simple anècdota a mida que va avançant l'obra. Les paraules, cançons i els balls estrambòtics agafen força fins a tal punt que posen en dubte la seva amistat per amor.

El cartell de l'obra. 

Si mai heu anat a cap orgia i voleu saber que hi passa, teniu temps fins demà. Les entrades valen 10 euros i val molt la pena gaudir d'aquestes tres actrius que han apostat per la seva forma de fer teatre.

Jo hi vaig ser

Ja han passat dos dies de la diada, fa dos dies que ens vam agafar de les mans per formar la Via Catalana o croquetes a twitter. No us parlaré ni de números, ni dades o que passarà a partir d'ara, us parlaré de les emocions i tot el que vaig sentir.


Durant tot la setmana notava que s'acostava un fet que ens canviaria a molts catalans, tenia nervis i a mida que el dia clau era més a prop els nervis agafaven força. La nit abans me'n vaig anar a dormir amb la sensació que havien de venir els reis a casa meva, em va costar agafar el son, estava emocionada i tenia ganes de viure-ho.


Mentre mirava per tv3 l'acte que donava el tret de sortida a la diada, anava pensant "ho farem bé oi?, ho aconseguirem?, espero que d'aquí unes hores fem història." Preguntes i dubtes que rondaven pel meu cap.

A les 13:30 hores juntament amb el meu germà agafàvem el bus que ens portaria de Caldes de Montbui a Santa Susanna, els crits d'independència eren el fil musical i sonaven amb alegria. Quan vam arribar va ser l'hora de dinar, fer petar la xerrada, fer cua al lavabo i veure com em pintaven l'estelada a la galta. Vam anar a agafar posició al tram 515. Entre castells i balls dels "escaldats", els castellers de Caldes, l'estona va passar molt ràpid.

Tossudament alçats. 

Des de la ràdio escoltàvem com repicaven les campanes, sí, eren les 17:14 i era el moment d'agafar-se de les mans i fer història. Vam amenitzar l'espera de la "gigafoto" amb la famosa "ola" i amb crits d'independència que ressonaven amb molt de sentiment. Feia molt de goig veure tantíssima gent unida per aconseguir el que tots els catalans anhelem des de fa molts anys. Quan vam pujar al bus de tornada a casa, estàvem contents, eufòrics. Ho havíem aconseguit, la Via Catalana havia estat un èxit rotund. Aquesta vegada els crits d'independència eren de victòria i ressonaven amb molta força i sense cap por. Només quedava arribar a casa i emocionar-se veient les imatges dels trams que ensenyaven per la tele.

La diada de l'any passat vam sortir al carrer a manifestar-nos pacíficament i va ser una gran festa, però aquest any hi hem sortit per fer història. Ara només falta que ens facin cas.


VISCA CATALUNYA LLIURE!!!